L'ESPORT PER A EDUCAR, NO EDUCAR PER A L'ESPORT

Segons estudis realitzats, les raons per les quals els xiquets abandonen la pràctica de l'esport són, entre altres el conflicte d’interessos entre les exigències de l'esport i altres activitats interessants per a ells, la inconstància pròpia de l'edat per la qual s’apassionen temporalment per una cosa i l'obliden després. 

Però, també, pel caràcter massa seriós de l’entrenament, pel lloc preponderant de la competició en el conjunt de l’activitat esportiva, per les relacions conflictives amb l’entrenador i per no suportar la pressió a què se’l sotmet. I allò més lamentable és que, de vegades, són els pares els qui, sense voler-ho, pressionen els fills menuts perquè hagen de guanyar i s’obliguen a ser els millors i se senten molt mal si no poden fer-ho.

Per tot açò, quan es tracta d’esport infantil, no es poden marcar com a objectius el d’educar per a l’esport ni el de fer esportistes d’elit. Sinó, al contrari cal aprofitar el que té de positiva aquesta activitat per a educar, i propiciar que els xiquets i xiquetes es formen com persones que, en un percentatge molt alt, no arribaran a ser esportistes professionals i que, com a molt, podran seguir al llarg de la vida utilitzant l’esport per a la seua distracció, afavoriment de relacions personals i manteniment d’una forma física i mental.

Les mares i els pares tenen un paper molt important en relació a la pràctica de l’esport dels seus fills i filles, com a responsables primers que són de la seua educació. Com cada activitat dels menuts, cal que els pares sàpiguen què és el que pretenen facilitant-los als seus fills l’activitat esportiva, si volen que siga un element més en la seua educació o que els complique la vida i dificulte el seu creixement com a persones.

Si després de reflexionar s’adonen que desitgen que l’esport ajude els seus fills en la seua educació física, emocional i de relacions, hauran de tractar de parlar amb ells quan guanyen i quan perden, quan els posen al primer equip i quan els tenen asseguts de suplents, quan marquen un gol o quan no els han passat el baló... I anar ensenyant-los la necessitat de guanyar per a saber perdre i perdre per a saber guanyar, i que allò més important no és ni guanyar ni perdre sinó jugar i passar-ho bé. I anar donant-los ferramentes personals perquè aprenguen a no sentir-se humiliats quan perden, erren un tir o es deixen marcar un gol; acceptar les decisions de l’àrbitre, encara que siguen injustes perquè el joc és el joc i té regles; o sentir que l’entrenador no els té tan ben considerats, o d’igual manera, que es tenen ells a ells mateixos... I no només parlar el pare o la mare sinó ajudar als menuts a què conten el que pensen i senten en aquestes ocasions, amb la qual cosa l’activitat esportiva servirà perquè aprenguen a conéixer-se ells mateixos, i expressar els seus sentiments i les seues emocions.

Tenint en compte el que he exposat abans, la pràctica de l’esport dels xiquets i xiquetes els valdrà com un element positiu en la seua formació i creixement personal, sent una part més de la seua educació, que els ajudarà a aconseguir un estil de vida saludable, una millora en la motricitat, l’aprenentatge del treball en equip i de les relacions interpersonals, l’augment de la motivació i la perseverància, etc. I, finalment, servint també com a prevenció individual i col·lectiva de molts dels problemes que en els últims anys van sorgint en arribar a l’adolescència o la joventut i que només es poden resoldre de forma satisfactòria per a la societat i les famílies abans que surten, amb l’educació quotidiana dels més menuts.




(Veure: L'ESPORT INFANTIL COM A ELEMENT EDUCATIU)